UGT BMN ILLES BALEARS: SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA DE 13 DE JUNY DE 2014, EN MATÈRIA DE ultraactivitat.

viernes, 1 de agosto de 2014

SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA DE 13 DE JUNY DE 2014, EN MATÈRIA DE ultraactivitat.

Per primera vegada des de la implantació de la reforma operada per la Llei 3/2012 de 6 de juliol, un tribunal, en aquest cas el Ple de la Sala del TSJ de Catalunya, ha dictat Sentència determinant que, després decaure un conveni col · lectiu i transcórrer el termini d'un any sense que hi hagi Conveni superior aplicable es contractualizan les condicions del conveni decaigut. 

La sentència esmentada, comparteix arguments amb la ja dictada pel TSJ del País Basc en data 19 de novembre de 2013, que fonamentalment resumim en la línia de considerar que, d'entre les possibles formes d'integrar la llacuna existent en la regulació convencional col · lectiva, en el lapse que hi ha entre la pèrdua de vigència del conveni provincial, produïda per l'aplicació de la disposició transitòria quarta de la Llei 3/2012, i la signatura del nou conveni en tràmit de negociació, la triada troba la solució en el propi marc on es produeix el buit, és a dir, en el de la negociació col · lectiva, i és la més respectuosa amb la voluntat dels subjectes negociadors del nou conveni provincial, així com amb els drets, principis i valors fonamentals de la Constitució i de la legislació comunitària, i normes internacionals ratificades per Espanya. 

La Sentència dictada pel TSJC afirma contundentment que l'instrument per antonomàsia per a l'ordenació de les relacions de treball en els diferents sectors productius i de serveis és el Conveni Col · lectiu, expressió del dret a la negociació col · lectiva consagrat en l'article 37.1 de la Constitució, que a més, forma part del fonamental de llibertat sindical. El principi d'estímul i foment de la negociació col · lectiva laboral entre els sindicats de treballadors i les associacions empresarials, per part dels poders públics, deduïble dels articles 7, 9.2, 28.1 i 37.1 de la Constitució Espanyola, així com de l'article 28 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea i de l'article 11.1 del Conveni Europeu de Drets Humans, es recull, de forma clara, en el Conveni número 98 de l'OIT, ratificat per Espanya, relatiu a l'aplicació dels principis del dret de sindicació i de negociació col · lectiva (simptomàticament connectats entre si) que, en el seu article 4, propugna l'adopció de «mesures adequades a les condicions nacionals, quan això sigui necessari, per estimular i fomentar entre els empresaris i les organitzacions d'ocupadors, per una banda, i les organitzacions de treballadors, d'altra, el ple desenvolupament i ús de procediments de negociació voluntària, a fi de reglamentar, per mitjà de contractes col · lectius, les condicions d'ocupació ». 

En aquesta mateixa línia, l'article 5 del Conveni nombre 154 de l'OIT, sobre el foment de la negociació col · lectiva, igualment sancionat per Espanya, obliga a adoptar mesures adequades a les condicions nacionals per fomentar la negociació col · lectiva i aconseguir, entre altres finalitats, que no resulti obstaculitzada per la insuficiència o el caràcter impropi de les regles que regeixin el seu desenvolupament. 

En el cas enjudiciat per la sala del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, no existia un conveni superior d'aplicació. En molts dels contractes, es produïa directament la remissió al conveni. La submissió de les condicions salarials, de jornada, classificació professional etc per remissió al conveni aplicable, implica que la cobertura convencional és un element nuclear en la prestació del consentiment inicial del contracte de treball. 

Conclou el Tribunal que ha d'entendre que, a partir de la pèrdua de vigència del Conveni, les condicions laborals que s'hi establien, s'han d'incorporar al contracte de treball signat entre l'empresa i el treballador, perquè no és possible oblidar que en la signatura del contracte estan referenciades les condicions laborals que establia el conveni, i en conseqüència, aquestes condicions estan contractualizadas i únicament es poden modificar per acord entre les parts (art. 1256 CC), tenint en compte a més que, de concórrer circumstàncies que ho justifiquin , i mentre se subscrigui el nou conveni provincial, l'empresari podrà modificar les condicions debatudes a l'empara del que disposa l'article 41 de l'Estatut dels Treballadors. 

Per això, el Ple del Tribunal ha considerat que, en absència de conveni d'àmbit superior, han de continuar sent aplicades les condicions laborals establertes pel conveni col · lectiu que ha perdut la vigència, considerant que aquestes s'incorporen íntegrament als contractes de treball dels afectats, mentre continuen les negociacions per a la signatura del nou conveni o un àmbit superior. La remissió empresarial pretesa a l'ET no troba justificació en les causes de l'article 41, sinó únicament en la conveniència empresarial. 

Aquesta Sentència, confirma les argumentacions que venim reiterant des de l'entrada en vigor de la Llei 3/2012, i sobretot aquests últims dies arran de la sentència dictada pel Tribunal Constitucional: la batalla legal no acaba al TC, sinó que està en els tribunals ordinaris.

No hay comentarios:

Publicar un comentario